Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

Jamás tendré 20 años, de Jaime Martín

·      Tertúlia de divendres 16 de març de 2018

Les trobades del Club de lectura Tardes literàries acostumen a girar al voltant de títols de novel·la, i esporàdicament o de forma ocasional reculls de contes. Però la sessió del mes de març l’hem dedicada, per iniciativa de la Biblioteca, a una tertúlia sobre un còmic. El projecte ha estat conduït per Josep Benabarre, bibliotecari de la Manuel de Pedrolo, que ha seleccionat amb cura i encert l’obra a comentar: Jamás tendré 20 años, de Jaime Martín, proclamada Millor obra del Saló del Còmic de Barcelona el 2017.

Abans de la tertúlia hem escoltat unes paraules de l’autor mitjançant un arxiu d’àudio que ens ha fet arribar tot excusant la seva absència a la reunió i parlant de la gènesi i les motivacions que el van dur a escriure i il·lustrar aquesta història.

En una primera ronda d’opinions hem constatat que, en la seva majoria, les clubaires s’havien trobat a gust amb aquesta lectura. Per una banda perquè la història se’ls ha fet propera, i qui més qui menys s’ha sentit identificat amb algun personatge o vivència del còmic. I per l’altra banda perquè el traç de les il·lustracions reflecteix a la perfecció l’atmosfera de la història que se’ns explica.

Aquests dos aspectes són, potser, els dos elements que hem tractat més profusament. Han estat molts els comentaris d’experiències pròpies, viscudes al si de les famílies de cada clubaire, que s’han compartit al llarg de la tertúlia i sempre lligant-les, referenciant-les amb Jamás tendré 20 años. Cosa que fa evident que Jaime Martín ha aconseguit arribar als seus lectors. I en un altre ordre de coses també han sovintejat les al·lusions als dibuixos: la utilització d’un primer pla o d’un pla general en funció dels interessos narratius; la varietat de tonalitats –ocres i grocs, vermells i negres, foscor i llum- amb què l’autor ens mostra una sensació o estat d’ànim dels personatges; les imatges sense text que ressalten per la força del grafisme però també per aquests hàbils silencis narratius... Tots aquests factors han estat comentats i discutits al llarg de la nostra sessió del Club de lectura.

Un altre tema que ha ocupat part de la tertúlia ha estat el paper de la dona. El personatge d’Isabel, amb la seva força i coratge, amb la seva capacitat per posar-se la família a l’esquena, juntament amb el seu home, i tirar endavant, sempre endavant, ens ha semblat un símbol de la dona de la República, ens ha recordat la importància del rol que van ocupar les dones durant la guerra i la postguerra, i ha estat qualificada, en termes actuals, com un exemple de dona emprenedora.

Tot plegat ens ha dut a reflexionar sobre la percepció de la lectura de Jamás tendré 20 años en clau de denúncia vers una època tèrbola i uns fets que mai no haurien d’haver tingut lloc, o bé en clau d’homenatge per part de l’autor als seus avis i, de retruc, a tota aquella generació. I a partir d’aquí ha estat unànime la consideració d’aquest còmic com un element molt apropiat des d’un punt de vista didàctic, i que podria utilitzar-se com a eina de lectura i de xerrades a les escoles.

En definitiva, la lectura del còmic ha estat una experiència positiva i ens hem plantejat la possibilitat de treballar de nou aquest gènere en una altra trobada de les nostres Tardes literàries.

·      L’autor

Neix a Barcelona el 1966 i ja ben aviat mostra el seu interès pel món de les revistes gràfiques, perquè el 1985, abans de complir els vint anys, inicia la seva trajectòria professional en aquest camp. Comença col·laborant en les revistes humorístiques Caníbal i Bichos; més endavant publica a Humor a Tope, de l’Editorial Norma (entre els anys 1986 i 1990); i el 1987 publica a Pulgarcito, d’Edicions B.

És també aquest any 1987 quan comença a col·laborar de forma regular amb la revista El Víbora, d’Edicions La Cúpula, on treballa tot un seguit de sèries de temàtica costumista amb guió d’Alfredo Pons.

Aquesta experiència va donar pas a les seves sèries pròpies: Sangre de barrio (1989-2005), el primer lliurament de la qual va obtenir el Premi Autor Revelació dins el 8è Saló Internacional del Còmic de Barcelona; Los primos del Parque (1991-92); La memoria oscura (1994-95); i Infierno (1996). Aquest mateix any 1996 comença a treballar com a professor a l’Escola Joso.

El 2004 encara publicarà Invisible (Edicions de Ponent), però després d’aquesta obra, i a causa de les dificultats de trobar editor a l’Estat Espanyol, les seves creacions posteriors es publicaran directament en la col·lecció Aire Libre de l’editorial francesa Dupuis. I així tenim la historieta de terror Lo que el viento trae (2007), i Todo el polvo del camino (2010, amb guió de Wander Antunes).

Abans de Jamás tendré 20 años, que comentarem en el nostre Club de lectura i que va merèixer el premi a la millor obra en el Saló Internacional del còmic de Barcelona 2017, Jaime Martín encara publica, el 2014, Las guerras silenciosas, on narra el servei militar del seu pare a Ifni.

·      L’obra 

Les primeres quatre pàgines de Jamás tendré 20 años esdevenen un breu pròleg a partir del qual el guió avança mitjançant el flashback. Aquesta evocació serà la que ens acompanyarà, ara ja cronològicament, al llarg de tot el llibre, i està estructurada en tres grans capítols.

En el primer, La guerra encontró a Isabel, se’ns presenta aquest personatge a la seva Melilla natal durant els convulsos mesos anteriors al cop d’estat del 17 de juliol de 1936. El segon capítol, Jaime encontró la guerra, un títol que manté la mateixa idea del primer però juga sintàcticament amb les paraules, se centra més en aquest personatge masculí, tot i que també assistim al moment en què tots dos es coneixen, concretament al barri de L’Hospitalet, a Barcelona. I en el tercer i últim capítol trobem la fusió de tots dos en un nou concepte: la llar; perquè aquest duu per títol Un refugio para mi família, una família para mi refugio.

Al llarg de la lectura del còmic, doncs, fem un repàs de la nostra història més recent i veiem de prop la injustícia i la revolta, la guerra i la mort, l’amistat i la camaraderia, la repressió i la revenja, l’amor i el treball. I tot plegat al si de la família Benítez, el cognom dels avis de l’autor de Jamás tendré 20 años, qui d’aquesta manera els ret homenatge a ells... i a tants altres homes i dones que van viure l’episodi fosc de la guerra i la postguerra.

Les il·lustracions avancen colze a colze amb la narració. No es tracta de dibuixos que acompanyen el text, sinó que l’espectacular i definit traç gràfic de Jaime Martín és, també, la història que llegim. Fins i tot, en ocasions, la vinyeta té tanta potència descriptiva que no li cal text.

Jamás tendré 20 años ens presenta una història commovedora ficcionada a partir de fets reals.

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.es.tl

(març 2018)